Projecte final

MIRADES INVISIBLES: PARLEM AMB DONES MARROQUINES A IGUALADA

INTRODUCCIÓ 

A través d’aquest projecte, hem volgut analitzar les oportunitats i reptes que es troben les dones migrades en el seu procés d’integració i, plantejar quina és la seva relació amb la resta de la ciutadania catalana.

Per tal d’aconseguir-ho, hem comptat amb la col·laboració de la Hanane, l'Ikram i la Nadia, tres marroquines immigrants, que actualment viuen a Igualada. Per abordar-ho, ens hem aproximat a la seva vida quotidiana i ho hem fet basant-nos en els seus propis relats, experiències i interpretacions personals.

Com que no només ens podiem basar en la perspectiva i opinió personal, també hem entrevistat a diferents professionals d'Igualada per tal de que ens donguéssin una imatge més representativa de la realitat. Hem tingut la sort de conèixer a la Farah (traductora de Càrites d'Igualada), l'Alba (integradora social de Càrites d'Igualada), la Naïma (treballadora social al Consell Comarcal de l'Anoia) i la Gemma (treballadora social de l’Ajuntament d’Igualada).

QUINA ÉS L’OPINIÓ PÚBLICA SOBRE LA DONA MARROQUINA A IGUALADA I EUROPA EN GENERAL?

Pel que fa a la percepció que té la societat igualadina sobre els immigrants, aquesta presenta divergències dins del propi col·lectiu. Per una banda, tenim persones que es mostren obertes i comprensives, mentres que de l’altra, opinen que són una amenaça per a l’economia, els recursos i l’ocupació que ofereix la ciutat. Aquest grup en concret, el qual representa un gran nombre de ciutadans, pensen que els immigrants s’aprofiten del sistema, de les ajudes socials i econòmiques i no tenen estudis. Consideren que la dona marroquina és una persona vulnerable, dependent i que es limita a desenvolupar un paper reproductor en el àmbit familiar. 

Cal dir, però que aquests estereotips i prejudicis, han estat acompanyats i potenciats per la informació i manipulació de la informació transmesa pels mitjans de comunicació. Aquests defensen que les dones compleixen unes característiques de família tradicional, ètnica i religiosa, molt contrària i diferent a la nostra. En conseqüència aquestes diferències juntament amb la ignorància han anat generant desconfiança, por i rebuig cap als nouvinguts. Cosa que ha creat unes fronteres invisibles entre autòctons i immigrants.

Llibre titulat: “Senyalant amb el dit. L’Islam i els Musulmans en els Mitjans Britànics” (2011) escrit per Julian Petley i Robin Richardson. 

Recull de portades en diaris i revistes britàniques: “Estratègia Musulmana per a matar el Papa (Muslim plot to kill Pope), “El Regne Unit es torna Halal, però ningú ho diu al públic” (Britain goes Halal, but nobody tells public), “Els Musulmans diuen als Britànics: aneu-vos-en a l’Infern!” (Muslims tell British: Go to Hell), etc.

LES ENTITATS SOCIALS QUÈ N’OPINEN?

Segons les treballadores socials de l’Ajuntament d’Igualada, Consell Comarcal de l’Anoia i Càrites, no totes les dones segueixen uns patrons conservadors i tradicionals, n’hi han moltes que tenen una feina, estudis i parlen les llengües oficials (català i castellà). També emfatitzen que aquestes fan un gran esforç per adaptar-se als valors i normes socials de la societat receptora.

Tot i així, els mitjans de comunicació no en fan ressò i no visibilitzen la diversitat que hi ha entre les persones que formen el col·lectiu de dones immigrants d’origen marroquí. Davant d’aquesta problemàtica, les entitats treballen per tal de crear un ambient intercultural basat en la inclusió i tolerància però cal una implicació de totes les parts, tant de les escoles com empreses i autoritats. “De cara al futur, hem de realitzar activitats conjuntes entre immigrants i autòctons a fi d’apropar-nos i crear una cohesió grupal.” (Gemma Segura, 2019)

I ELLES, QUÈ EN PENSEN?

Parlem amb l'Ikram, Hanane i Nadia, totes tres mares marroquines i amb un únic objectiu: assegurar un futur prometedor als seus fills.

NÀDIA

 

IKRAM

HANANE

IKRAM 

L'Ikram va arribar a Igualada al 2007 a través d’un procés anomenat reagrupament familiar. Llavors no tenia fills, vivia amb el seu marit que ja portava un temps buscant feina a Espanya. Un cop aquí, se’n va anar a buscar informació sobre cursos de llengües que ofereixen entitats i institucions com Creu Roja, Càrites o el mateix ajuntament d’Igualada. 

“El primer any, però, va ser un any difícil. Plorava molt, no sortia gaire i estava molt sola.” Després van néixer les seves filles i a mesura que va anar passant el temps, va poder conèixer més dones que havien immigrat com ella. “El fet de ser mare ajuda a establir vincles amb altres dones i poder així crear noves amistats. (...) Moltes de nosaltres participem i col·laborem en les festes de l’escola ja que ens agrada i ens ho passem molt bé!”

HANANE 

La Hanane també opina el mateix: “sí és cert, moltes vegades portem els fills a la biblioteca o al parc i allà mateix ens trobem amb les altres mare i anem a prendre un cafè.”

Al igual que la seva companya Ikram, va venir al 2007 juntament amb el seu fill més gran ja que a Igualada els esperava el seu marit. Tant la Hanane com l'Ikram ens comenten que van marxar del Marroc degut a les males condicions econòmiques del país. “Allà és molt difícil trobar-hi feina, encara que tinguis molts estudis. Per aconseguir una ocupació has de tenir contactes i família en el sector.” 

Ens comenta que quan va arribar aquí, de seguida es va apuntar a cursos de castellà i català per tal de tenir el nivell bàsic i començar a treballar. Ara mateix, ajuda i cuida a gent gran com a auxiliar de geriatria. “Treballo a temps complet, m’agrada la meva feina però m’ocupa moltes hores i no em deixa molt de temps per sortir amb les amigues i estar pels meus fills. L’únic dia a la setmana que tinc lliure és el diumenge.”

IKRAM

“Jo vaig trobar feina de seguida gràcies a les voluntàries que vaig conèixer a Càrites. Ara mateix em dedico a fer neteja de cases i cuido els fills d’una família.” Segons ella i la Hanane, el més important per tal d’integrar-se a una nova cultura, és aprendre l’idioma. “Un cop sàpigues la llengua, pots fer de tot, comunicar-te amb els demés i trobar feina.” 

Pel que fa a la relació que tenen amb les persones d’aquí (autòctones), reconeixen el fet de que ambdues cultures coexisteixen però no conviuen. Ens comenten que tenen molta més relació amb els immigrants que no pas amb la pròpia gent d’Igualada. Tot i així, “ens sentim més igualadines que marroquines. Aquí tenim més drets i llibertats que al Marroc, estem més segures i gaudim de més autonomia i independència. (...) Només anem allà de vacances i per veure a la família.” 

HANANE

Segons la Hanane, “sempre que arriba una dona marroquina nova a Igualada, intentem ajudar-la n el que necessiti i la presentem a les nostres amigues.” No obstant, això no passa amb tothom ja que entre marroquins també hi trobem diferències. No tots provenen de la mateixa regió i a vegades, hi ha discrepàncies pel que fa al comportament, tradicions, costums i forma de pensar. La Hanane emfatitza, però, que tot i no compartir llaços estrets, poden mantenir una conversa i col·laborar en les mateixes festes del barri. 

Tant l'Ikram com la Hanane participen a les festivitats locals, com per exemple la Castanyada o Halloween, ara bé, quan es tracten de celebracions religioses, segueixen les tradicions musulmanes, una d’elles, el Ramadan. “Nosaltres tampoc celebrem el cap d’any ja que el calendari musulmà no és el mateix que el cristià. Això no implica, però, que no estiguem interessades en participar a les festes que s’organitzen a l’escola o ciutat.” 

La Nadia, una companya seva, intervé dient que a ella, personalment, li agrada formar part dels costums d’Igualada i que ho celebra de forma conjunta amb altres famílies marroquines.

La Hanane ballant en una boda marroquina 

a Igualada (2019)

NADIA

La Nadia va arribar més tard que la Hanane i l'Ikram, només porta tres anys a Igualada. Va venir amb el seu marit i les seves dues filles. Ara mateix està fent pendent de trobar una feina per tal de tramitar els seus papers i obtenir la residència. Té una germana que fa 10 anys que està vivint aquí, tot i així, “no està gens integrada; no treballa ni tampoc surt de casa, parla molt poc el castellà i no domina gens el català. El seu marit prefereix que es quedi a casa per tal de cuidar els fills.” A diferència de la seva germana, la Nadia parla molt bé el català i està assistint a cursos de castellà. No troba a faltar el Marroc tot i tenir allà la majoria dels seus familiars. “Aquí hi ha una molt bona sanitat, més recursos per trobar feina i poder oferir a les meves filles un futur esperançador i ple d’oportunitats.” 

Gràcies als seus estudis de batxillerat i magisteri, està treballant com a traductora i voluntària a l’Espai Cívic d’Igualada on s’imparteixen classes de català i castellà per als estrangers. No obstant, com que els seus estudis no han sigut homologats, no pot exercir com a mestre i per tal de trobar una feina estable està fent cursos de cuina. La Nadia és una persona molt optimista i amb molta empenta; creu que amb les ajudes i recursos que li han proporcionat entitats com Càrites podrà acabar trobant una ocupació en un restaurant. 

HANANE, IKRAM I NADIA

Al principi les tres portaven vel, ara mateix només se’l segueixen posant la Hanane i la Nadia. Opinen que el mocador és un obstacle, tant per trobar feina com per relacionar-se amb la gent autòctona. Però la Hanane molt confiada diu: “El vel és meu, jo decideixo si posar-me’l o no.” Tot i així, les tres dones han rebut mirades de rebuig o han sigut tractades amb discriminació pel simple fet de portar-lo. L'Ikram ens comenta que quan va decidir treure-se’l, més gent va tenir la iniciativa d’apropar-se per saludar-la y parlar. “Fins i tot l’assistenta social es va mostrar més asertiva y amable quan vaig anar a demanar ajuda econòmica. Des d’aquell moment, no me l’he tornat a posar. Em facilita la vida.” 

Respecte a la imatge que transmeten els mitjans de comunicació sobre els immigrants i concretament, la dona marroquina, totes tres pensen el mateix: “La televisió i les xarxes socials solen ensenyar la part negativa dels immigrants, com si tots fóssim dolents. (...) Pel que fa a la dona, la representen com una mestressa de casa, sotmesa als seus marits i que no fa altra cosa que cuidar els nens.” No obstant, segons elles això no és cert: “Moltes de nosaltres treballem i hem de buscar la manera de fer ambdues tasques a la vegada: guanyar diners i educar els nostres fills.” 

Fent referència a la relació que tenen amb els seus marits, la Hanane rient diu: “Jo tinc el meu caràcter i prenc les meves pròpies decisions, de fet si em volgués divorciar ho faria. Sóc lliure de fer el que vull.” L'Ikram ens mira i diu: “el rol de la dona a canviat molt aquests últims anys. Avui en dia, la majoria de nosaltres lluita per poder gestionar els gastos personals, ser independents i autònomes, i sobretot per tenir la possibilitat d’estudiar. Els moviments feministes en els països àrabs han anat agafant força i influència gràcies a les noves tecnologies.” 

Les tres acaben la seva intervenció amb un missatge contundent i clar: “totes tres estem aquí, per poder oferir als nostres fills i filles allò que no vam tenir nosaltres de petites: un futur més prometedor, sense desigualtats i injustícies.”

PER ACABAR, A QUINES CONCLUSIONS HEM ARRIBAT?

Gràcies al nostre projecte hem pogut contrarrestar la imatge proporcionada dels mitjans de comunicació amb la de les dones marroquines i treballadores socials. Hem vist que el discurs popular no reflecteix els relats explicats per les dones entrevistades. Elles són una part de la comunitat immigrant marroquina que té la voluntat d’integrar-se i adaptar-se a la nostra cultura, adaptant els seus valors i costums als nostres. En altres paraules, no poden generalitzar i incloure a totes les persones en un mateix grup ja que cada una té una mentalitat i forma de fer molt diferent. Per tal de trencar amb els esquemes que s’alimenten d’odi, prejudicis i estereotips, cal canviar la percepció dels nostres ciutadans. I com ho podem fer? 

Tal i com ho han mencionat la Gemma i la Naïma (ambdues treballadores socials a Igualada) en les seves intervencions, és necessari reduir les distàncies entre tots els individus que coexisteixen en un mateix territori. Si realment es vol minimitzar els estigmes i les etiquetes, hem de començar a fer visibles les persones etiquetades. Se’ls hi ha de donar més veu i representació en els àmbits que conformen la nostra societat. No podem deixar-les aïllades i deixar que l'ignorància s’empoderi de les nostres ments, cal fer un pas endavant i construir un diàleg de convivència. Aspectes com l’ús del vel i la reacció que provoca en la població receptora ha de ser tractada a base d'accions com contractar professionals que portin el mocador o bé, tenir una representant musulmana com a presentadora de televisió. 

BIBLIOGRAFIA

“La inmigración femenina marroquí y su asentamiento en España”  - Revista Internacional de Sociología. (2006) http://www.acuedi.org/ddata/10394.pdf

“Los españoles viven de espaldas a los inmigrantes marroquíes.” - Diari EL PAÍS. (2014) https://blogs.elpais.com/miradas-arabes/2014/09/marruecos-marroquies-espana-integracion.html

“Una aproximació al discurs dels mitjans de comunicació catalans sobre les dones immigrades.” -  ACSUR. (2015) http://inclusioaltemporda.cat/portal/wp-content/uploads/BP_VEUS_DONA_SUD.pdf

“Reagrupament familiar.” - Ajuntament de Terrassa. https://www.terrassa.cat/reagrupament-familiar

ENTREVISTES 

Entrevista amb Farah i Alba (Càrites d’Igualada), el 22 d’Octubre de 2019 a Igualada.

Entrevista amb Naïma (Consell Comarcal de l’Anoia), el 31 d'Octubre de 2019 a Montbui.

Entrevista amb Gemma Segura (Ajuntament d’Igualada), el 4 de Novembre de 2019 a Igualada.

Entrevista amb Hanane i Ikram, el 20 d’Octubre de 2019 a Igualada. 

Entrevista amb Nàdia Sahaba, el 25 d’Octubre de 2019 a Igualada.